El 1980, el primer govern de la Generalitat, acabat de constituir, decidí la creació dels Bombers de la Generalitat per donar resposta als grans incendis forestals que s’havien produït els anys anteriors i que amenaçaven de continuar produint-se, com així fou. La finalitat d’aquest servei anava molt més enllà dels incendis forestals i incloïa el rescat de persones i la protecció de béns a tot el territori català davant dels sinistres quotidians: incendis i explosions, inundacions, accidents de trànsit, industrials o de muntanya. Això fou una aventura apassionant, amb dificultats i satisfaccions, que ha permès que quaranta-quatre anys després disposem d’un servei de bombers i rescats potent i exemplar en molts aspectes.

Tanmateix, ja l’any 1982, després de l’incendi forestal del Garraf de primers de juliol, es posà de manifest que els bombers constituïen una baula necessària, però no un recurs suficient per resoldre el problema de la vulnerabilitat de l’estructura social davant el conjunt de riscos als quals es podia enfrontar el país. Les inundacions a tot el Pirineu del mes de novembre següent confirmaren aquesta afirmació.

Volem viure sense risc en un territori ocupat per una quantitat de gent cada cop més gran i amb una capacitat de modificació del territori cada vegada més elevada. Les normes establertes per a cadascuna de les nostres activitats fixen els nivells de seguretat exigibles. Els accidents, les avaries o els fenòmens naturals no freqüents són atesos per serveis que operen de forma continuada, com els sistemes sanitari, policial i de bombers, entre d’altres. No obstant això, els fets esmentats demostraven que calia analitzar el risc, conèixer-lo i actuar des de tots els sectors —planificació territorial, construcció d’infraestructures, seguretat industrial, professional, vial o domèstica— per tal de reduir-lo i fer un país estructuralment més fort i menys sensible a les amenaces de tota mena que poguessin sobrevenir.

Calia disposar també de les previsions operatives necessàries perquè, en cas de catàstrofe, tots els recursos socials necessaris, fossin de qui fossin i estiguessin on estiguessin, poguessin ser utilitzats de manera eficient en la resolució, reparació i recuperació dels danys produïts arreu del territori. En resum, calia desenvolupar a Catalunya el concepte de protecció civil, entès com el conjunt d’accions destinades a protegir les persones, els béns i el medi ambient davant situacions de greu risc col·lectiu, catàstrofes i calamitats públiques.

Per aquest motiu, en anys successius es va crear una organització amb efectius limitats però molt qualificats, que havien d’actuar sota els principis de col·laboració entre tots els agents, públics i privats, impulsant i coordinant la realització d’estudis i la promulgació de les disposicions escaients perquè, en cas de necessitat, els recursos necessaris per resoldre una calamitat poguessin actuar de manera ràpida, eficient i eficaç.

L’eina de treball fonamental són els Plans de Protecció Civil, que inclouen la identificació dels riscos, la seva valoració i les actuacions adequades per disminuir-los; l’establiment dels mecanismes tècnics que permetin disposar en temps real de la informació sobre la previsió i evolució dels riscos excepcionals; la definició de qui ha de prendre les decisions en cada moment; la determinació de les accions d’autoprotecció adequades per a cada tipus de risc; la preparació dels missatges a transmetre a la ciutadania i dels mitjans de difusió que s’empraran; la previsió dels danys potencials en situacions excepcionals, i la planificació de com fer-hi front, amb quines competències, recursos i mecanismes de coordinació.

Tot això es resumeix en els conceptes de prevenció, previsió, informació i resposta, aplicats a cadascuna de les fases: normalitat, alerta, alarma i catàstrofe. En definitiva, la protecció civil fa possible que, en cas de catàstrofe, la totalitat dels recursos de la societat estiguin, de manera excepcional, disponibles perquè les autoritats els puguin emprar per ajudar les persones i protegir els seus béns.