Per què Antoni Bassas es presenta dins de la candidatura de Víctor Font?
M’hi presento perquè el Barça ha travessat tota la meva vida. Quan miro enrere veig que el meu pare me’n va fer soci fa cinquanta anys, quan era petit, i ara soc pare d’un soci i una sòcia. Vaig fer catorze anys de retransmissió del Barça amb en Puyal que em van permetre conèixer i tenir hores i hores de conversa amb Núñez, Cruyff, Charlie, Xavi, Guardiola, Maradona… Vaig fer el programa del centenari del Barça a TV3, l’Aquest any cent!, vaig escriure’n un llibre, A un pam de la glòria, i vaig cofundar la penya barcelonista de Washington l’any 2009. El Barça ha travessat tota la meva vida. Amb tot, és cert que sempre he fet de periodista. Què ha passat ara? Que tinc un amic de fa anys, en Víctor (Font), i he estat testimoni de la seva deliberació interna; primer del diagnòstic, que el Barça se’n va cap a la tempesta perfecta, que té un projecte essencialment perquè el Barça segueixi sent un club i no una SAD i que segueixi guanyant Lligues i Champions, i com que dono fe de la seva capacitat professional i de la seva honestedat —no és només que un amic m’hagi dit que vol ser president del Barça i que m’hi sumés—, a aquestes alçades de la meva vida he pensat que estaria bé tornar a sentir papallones a l’estómac i acompanyar algú de qui crec que si pogués ser-ne el pròxim president seria el millor que li podria passar al Barça.

S’havia imaginat mai acabar formant part d’una candidatura del Barça?
No, perquè tota la vida he treballat com a periodista i tenia poderoses raons que això seguiria sent així, i ves a saber, perquè hem de guanyar les eleccions. Considerava que el meu món seguiria sent aquest. El que passa és que, encara que sempre m’he mantingut en aquest costat del micròfon, he fet coses diferents a la meva vida: vaig començar fent informació esportiva, he fet entreteniment televisiu, he creat personatges de televisió, he presentat un magazín matinal a la ràdio, he fet de corresponsal als Estats Units, he ajudat a fundar un diari, he escrit llibres. He fet coses diferents i estic acostumat de tant en tant a repensar-me, i en el fons no em ve tant de nou. Com diu John Lennon, he fet molts plans a la vida però he deixat que em passessin coses i ara m’ha passat aquesta.

En vista de la situació per la pandèmia, creu que a les candidatures els costarà passar el tall de signatures?
Sí. És la pandèmia i també la falta de partits a l’estadi. Imaginem-nos si es pogués posar una carpa el dia de partit. I ara on són els socis? Són a casa seva i els has d’anar a buscar tu, però hi ha una pandèmia pel mig. La societat en aquests moments està molt tensa i et trobes gent que et diu que té altres coses al cap. A més, s’hi sumen les dates. Ens donen les paperetes el dia 23 de desembre a la tarda. El dia 24 vam poder fer alguna cosa, però a la tarda venia Nadal, s’hi suma Sant Esteve, al cap d’uns dies Cap d’Any, ahir era Reis i dilluns s’acaba el termini. És la recollida de firmes més semblant a una cursa d’obstacles que hi ha hagut mai a la història del Barça.

Creu que pot perillar la celebració de les eleccions per culpa de la pandèmia?
No ho sabem. El que veiem és que ahir es van augmentar les restriccions de la mobilitat i que alguns experts diuen que no seran per a deu dies. Estem molt atents al que poden dir i naturalment disposats a complir el que diguin les autoritats sanitàries. Aquí és on lamentem que el club no ens hagués fet cas quan vam intentar impulsar el vot electrònic. Imaginem-nos que haguéssim pogut votar a través del mòbil o ordinador, els problemes que ens hauríem estalviat. És cert que perquè això sigui possible no només cal canviar els estatuts, que vam estar a punt d’aconseguir —en Víctor va recollir 5.000 firmes i va ser el primer soci del Barça que va posar un punt a l’ordre del dia sobre això en una assemblea, i la majoria requerida eren dos terços i ens vam quedar a 60 vots que no s’implantés el vot electrònic—, també depèn de la llei que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya, però amb voluntat política a la Generalitat i al Barça podríem estar plantejant-nos un escenari d’ús de vot electrònic, i això donaria molta més seguretat a molts socis. La nostra candidatura, si arriba a la presidència, ho aplicarem, però en altres coses. La història de si s’hauria de canviar l’escut del Barça, això poden votar-ho els socis. Imaginem que plantegem a Nike diferents models de samarreta i que els socis votin, això es pot posar en marxa el dia següent d’entrar a la presidència del club.

Les eleccions seran un cara a cara entre la candidatura de Víctor Font i la de Joan Laporta?
Això ho diran els socis. Ara ens ho començaran a dir amb les firmes. Són vuit precandidats i no crec que passin tots. Veurem que diuen els socis en aquesta mena de primera volta i després a les eleccions. Nosaltres percebem, amb l’opinió de milers de socis i penyistes i també amb l’opinió publicada, que això està anant cap a un cara a cara.


La candidatura de Víctor Font es diu “Sí al futur”. Per què s'escolleix aquest eslògan?
És la capacitat visionària d’en Víctor. És una persona que ha treballat com a consultor en el món de les telecomunicacions, comerç electrònic, telefonia mòbil, i ha viscut quinze anys a l’estranger i amb la seva empresa té oficines arreu del món. Per a ell, això ha estat com un gran balcó des d’on veure com està el món. Ha trepitjat molt món desenvolupat i món emergent, i s’imaginava com havia de ser el Barça governat amb una perspectiva global.
El que el fa fort a Catalunya són les seves arrels, però el que el fa fort al món són 400 milions de seguidors, i es va marcar com a objectiu a l’activitat del Barça en alguna manera. En Víctor és un líder, i un bon gestor que té capacitat per imaginar el futur, i en la mesura del que pot, de transformar-lo en realitat. Per tant, no és casualitat que l’eslògan sigui “Sí al futur”.
Voldria fer una reflexió a la pregunta, que la trobo molt pertinent: nosaltres pensem que en aquestes eleccions s’hi enfronten la nostàlgia i el futur. El que va passar, que va ser molt bonic, amb el que encara no ha passat. Aquest país, Catalunya, des del meu punt de vista està massa penjat de la nostàlgia, perquè en episodis recents hi tenim la força o la confirmació d’allò que som, però si volem anar endavant no podem mirar pel retrovisor. Has de mirar cap al futur. D’entrada, el futur és incert encara, i la nostàlgia és molt certa, la sents perquè saps que va passar. Sempre dic que quan estic deprimit miro el 2-6, però allò ja va passar. El futur, per a nosaltres, és una cosa incerta però emocionant. Li estem dient el soci “vine amb nosaltres a construir el futur i no t’abracis a la nostàlgia i naturalment, compartim i gaudim del passat”.

Creu que el Barça ha deixat de ser més que un club?
No. Crec que el Barça és més que un club, però crec que ha vegades se n’ha oblidat o no actua com a tal. Hem estat pensant què vol dir ser més que un club al segle XXI. En diré una: ho va ser quan va portar Unicef a la samarreta. Allò era ser més que un club. Hi ha moltes coses que es poden fer en aquest sentit, com per exemple ser un club amb causa i abocar-se en una de les ODS de les Nacions Unides. Volem que la Fundació no sigui com una mena de compartiment més del club que ens serveix per netejar-nos una mica la mala consciència, sinó que volem que “el club amb causa” sigui un element transversal. La majoria de socis del Barça no sap què fa la Fundació. Ningú s’ha preocupat d’explicar-lo o que ells hi participin. Nosaltres volem això també. No comparteixo que el Barça hagi deixat de ser més que un club. El Barça ho és des del moment que Gamper el funda i l’enganxa als valors del moviment més modern de l’època, que era el catalanisme polític. El Barça està associat a alguna cosa més que la pràctica esportiva. És allò d’“esport i ciutadania” de l’època del president Sunyol, de quan la República, i això no morirà mai, però no podem anar repetint conceptes buits. Ens hem passat ben bé quinze anys repetint la paraula valors, i ara quins són? Algú me’ls pot dir? Ho potser els hem gastat?

Quin és el projecte esportiu de la candidatura de Víctor Font?
Té un director general d’esports, de tots els esports, que és Juli López. Sota d’ell, i en el cas del futbol, hi ha un mànager general, que seria Xavi Hernández, sota del qual hi hauria un secretari tècnic, que seria Jordi Cruyff, sota del qual hi hauria un entrenador, que seria Ronald Koeman en aquests moments, i que en el futur ens agradaria que fos Xavi Hernández sense deixar de ser el mànager general. Això té una raó de ser. Una de les coses que pensem que no pot ser és que tinguem Pep Guardiola, un dels millors entrenadors del món, culer i català, i que estigui treballant per a la competència. Haurà treballat més anys per al City que per al Barça, i per descomptat fa més anys que haurà treballat més anys fora del Barça que per al club. Com és possible això? No podem perdre aquest talent. Per tant, hem de dissenyar una estructura amb gent com Xavi Hernández, que té la capacitat de dirigir l’estructura esportiva del Barça, i quan serà el moment, quan arribi, per ser l’entrenador, ho entenem com una línia de continuïtat, una línia evolutiva: Johan-Pep-Xavi. Una persona que mantingui el foc sagrat d’un estil que ens va enamorar i que ens identifiqui. Això vol dir comptar amb la Masia, vol dir una estructura en què les decisions les prenguin els qui en sàpiguen més.

Hi ha un compromís amb Xavi i Jordi Cruyff?
No m’agradaria fer servir la paraula compromís perquè no vull ser mal interpretat. El que hi ha és uns quants anys amb converses amb el Xavi que ens ha permès dir que el nostre projecte el tindria a ell com a mànager general, i ell ha tingut moltes converses amb el Jordi que ens permeten dir que en el nostre projecte el secretari tècnic seria el Jordi.

Econòmicament el club està en una situació límit, o almenys complicada, agreujada sobretot per la pandèmia. Per on ha de passar la solució a la qüestió econòmica?
En primer lloc, passa per saber l’estat real del club, perquè no el sabem. Tenim indicis i informacions, però no sabem del cert amb què ens trobarem. Tenim un pla de xoc per als cent primers dies. Sabem que en aquests moments el club no ingressa prou diners com per pagar els sous dels jugadors. Sabem que el club té un deute a curt termini, a 30 de juny, que pot enfilar-se entre els 300 i 400 milions d’euros i que tot això s’haurà de refinançar, i preveiem uns dos o tres primers anys molt durs per sortir del pou. Preveiem una recuperació relativament ràpida en el moment en què els aficionats puguin tornar a l’estadi. Sense tenir cap recepta màgica, és en això que el Víctor pot brillar més. L’única cosa que em fa patir és la urgència de la situació del Barça, però que hi ha un pla per salvar-lo em sembla evident.

Durant la presentació de la candidatura es parlava que el futur demana noves formes de fer, noves perspectives, noves solucions, nous lideratges… Per on passen aquestes noves formes de fer i lideratges?
En Víctor és una persona de lideratges compartits. Ell pot saber de gestió, però per més futboler que sigui no entén de futbol i es preocupa de saber qui podria ser el nou Johan o el nou Pep i hi identifica en Xavi. Busca fer un lideratge coral. No és un president presidencialista, vol escoltar el soci i vol que el soci decideixi més que ara. I compta amb les sòcies, ha anat a buscar cinc dones amb talent per incorporar-les al consell directiu. Estem parlant d’un candidat que, quan diu que busca noves maneres de governar, el que diu és que col·legiem el govern, fem que els directius s’involucrin en el que puguin en el dia a dia, però no és necessari que s’involucrin en el sentit que anem a buscar els millors executius. Si vas a buscar un executiu bo i li dius que cada dia el poden trucar vint directius per dir el que ha de fer, aquest director general bo dirà que no vol treballar en aquest club. En Víctor té identificat el director general que hauria de venir al Barça. Una persona que és catalana, culera, i que mou pressupostos de milers de milions de dòlars.

Parlem un moment de la Masia. Quin paper ha de tenir en el futur del Barça?
Per a nosaltres la Masia és constitutiva del projecte esportiu i hem anat a buscar Joan Vilà, el descobridor de Xavi. Descobrir Xavi vol dir aquesta continuació d’un estil que comença amb Albiano Ruiz, amb Michel i que després abandera en Johan, que perfecciona en Pep, de dir que cal estar bé físicament però que el que ha de córrer és la pilota i el cap del jugador. Que gent com Xavi, Messi i Iniesta hagin pogut ocupar en un moment determinant ells tres sols el pòdium de la Pilota d’Or i que hagin sortit de la Masia, vol dir que ho sabem fer. La Masia, per a nosaltres, és un senyal d’identitat i des d’un punt de vista econòmic rendeix, perquè no has d’anar a fitxar fora, i després els experts diuen que no és el mateix com es perfilen al camp per rebre la pilota un Ansu Fati o un Dembélé. Tots dos són molt bons, però a un hi ha coses que no se li han d’explicar i a l’altre sí, perquè un surt de la Masia i l’altre no.

Per últim i enfocant-ho al Camp Nou. En el programa parlen que es recuperi el vincle del soci amb l’estadi. Com ho volen fer?
Volem identificar la propietat de tots els seients perquè corri la llista de socis que fa molt de temps que esperen tenir un seient al Camp Nou, perquè volem premiar l’assistència a l’estadi per damunt de tot. Durant molts anys s’ha fet això d’alliberar el seient, i nosaltres diem que no es faci, perquè a final d’any el carnet et costarà menys. Si no alliberes i vens a l’estadi, a més de pagar menys estaràs més ben situat per a una final. Volem que l’experiència d’assistir a l’estadi sigui millor. No ens fan nosa els seguidors que venen de tot el món, ens fan sentir orgullosos. El que no pot ser és que, ni amb turistes, que tenint el millor jugador del món —Messi—, l’estadi no s’ompli. La mitjana d’assistència, abans de la pandèmia, era de 77.000 espectadors, i n’hi caben 21.000 més. I és això el que no pot ser.