“El català s’està convertint en un dialecte del castellà”

Pau Vidal Filòleg i lingüista

Escriptor, lingüista i traductor resident a El Masnou, Pau Vidal de formació és filòleg. I ho viu en dues vessants: una en què es presenta com a “filòleg recreatiu”, en la qual “juga amb la llengua” -elabora per exemple els mots encreuats per l’Associació de Mitjans de Comunicació- i una altra en què, quan convé, és també un “filòleg seriós”, com quan ha escrit ‘El bilingüisme mata’, on apuntava la seva tesi de la impossibilitat de la coexistència de les dues llengües a Catalunya en peu d’igualtat.

-La seva tesi és que, en contra del que pugui potser semblar, vivim una situació greu de la llengua catalana.
Vivim una situació anòmala, sí: a la majoria d’indrets del món no funciona així. I per això s’ha d’explicar una mica bé. De situacions de contacte de llengües n’hi ha moltíssimes; de fet, la majoria de llengües del món viuen en contacte amb d’altres. El que fa peculiar el cas català és que s’intenta perpetuar una situació que no ha durat mai enlloc, perquè el bilingüisme és en el 99% dels casos una fase de transició cap a la substitució d’una llengua per l’altra (la dominada per la dominant). Això s’intenta perpetuar amb un presumpte equilibri jurídic entre les dues llengües, que després no és tal perquè quan hi ha sentències en cas de conflicte lingüístic sempre cauen cap al mateix costat. Ningú és condemnat mai aquí per agredir lingüísticament un catalanoparlant.

-Per tant, entenc que vostè creu que científicament es pot afirmar que el català tendirà a desaparèixer.
Hi està tendint. És un titular que fa de mal pair, però el català està desapareixent. Cal dir que, a diferència d’altres casos de la història on s’ha interromput la transmissió intergeneracional de la llengua –o sigui, que els pares han deixat de parlar en la seva llengua als fills i passen a parlar-los amb la llengua dominant-, aquí hem resistit. El català està sent transmès de pares a fills, sí, però al preu de la dissolució d’una llengua en l’altra. La llengua dominant, la llengua general, es va infiltrant en la dominada. I no ho dic pels barbarismes, que si el “carajillo” o el “bocadillo”... No, em refereixo, per exemple, a l’adopció per part de la llengua dominada –el català- d’estructures de la llengua dominant –el castellà-. En la modificació de l’ordre de la frase. Per exemple, quan truquem a casa d’algú, fins ara dèiem: “Que hi ha en Joan?”. Ara, sovint es diu: “Hi ha el Joan?“. O directament: “Està el Joan?”. També fonèticament, anem perdent les vocals. Al Camp del Barça, quan diuen la “o” de “nord”; la “o” oberta va mutant cap a una “o” tancada. Amb la “e” passa el revés. A qui li sembli que això són canvis menors, que pensi que aquesta mena de coses són el que dóna singularitat a un codi; d’altra manera, sinó, acabem sent una variant del codi superior. És el que li passa al gallec; el que sentim pel Telenotícies és tan castellanitzat que a les televisions ni es tradueix. És més un dialecte del castellà que altra cosa.     

-Suposem que li comprem el diagnòstic. Sent així, què hem de fer?
[Riu]. Doncs canviar les condicions. Perquè si no canviem les condicions, això simplement és un procés... que a més a més es va accelerant perquè així com els nostres avis teníem una quantitat “x” de contactes lingüístics al dia, nosaltres en tenim cent vegades més. Hem de canviar les condicions i sobretot aquest presumpte equilibri de llengües en igualtat de condicions. La meva proposta és que, en un fons de multilingüisme real, hi hagi una sola llengua vehicular o de referència. Que la llengua que identifiqui el territori sigui una, per descomptat.

-Però això xoca amb la realitat que per la meitat de la població catalana el castellà és la seva llengua habitual d’ús. Els hem de demanar que canviïn de llengua?
Aquesta idea de què la major part de la població és de llengua materna castellana... si no la modifiquem, això es pot perpetuar pels segles del segles. De fet s’ha accentuat, perquè hi ha tota una nova onada immigratòria –la sudamericana- que ha fet incrementar la presència del castellà. Per tant, aquí el que hem de fer és decidir què volem... o què acceptem. Perquè és clar, si hem d’acceptar la realitat que hi ha, oficialitzem les 300 llengües que es parlen a Catalunya, i que guanyi la més forta. Però la més forta ja sabem quina és. Per tant, hem d’acceptar que dins la planificació d’un estat també hi ha la planificació lingüística.

-I respecte l’equilibri que dèiem, la reacció que pot tenir el món castellanoparlant davant aquestes propostes, no pot ser un tret al peu?
Aquest és un debat molt difícil perquè té a veure amb la identitat. La meva opinió personal és que el manifest Koiné és inoportú, certament. Però encara més inoportunes van ser aquelles promeses de cooficialitat que es van fer fa tres anys per part d’en Mas i d’en Junqueras. Jo crec que –a diferència de moltes altres coses, fins i tot a diferència de la monarquia- sobre la immigració encara hi ha molta hipocresia. En José Rodríguez, de Súmate, ha dit en un tuit: “Que els de Koiné s’hagin equivocat en les formes és molt probable; ara, hi ha un gran bonisme i idolatria amb tota la qüestió dels castellanoparlants”. Malauradament, hem convertit aquest element en una mena de tabú i no es pot dir en veu alta que un percentatge molt alt –més de la meitat segons recullen les enquestes- dels fills, néts i besnéts de la immigració castellanoparlant continua sent molt rebeca a la realitat catalana. I això inclou la llengua.

-Però la pregunta seria: la dificultat d’acostar-nos a aquest sector, en termes lingüístics, no es faria més gran, amb la postura de fer del català única llengua oficial?
El manteniment d’aquesta vinculació amb les arrels –perfectament comprensible- que ha tingut aquesta realitat castellanoparlant, ha estat possible perquè les condicions polítiques eren les que eren. Quan canviïn les condicions polítiques... la gent és adaptativa i s’adaptarà a les coses noves  que vinguin, perquè el mecanisme que preval en tots nosaltres és la supervivència. I per tant, la gran majoria -tret de quatre fatxes inadaptats, que hi seran sempre, com l’Albert Rivera i companyia- s’acabarà adaptant; la gent s’adapta al medi. Hi haurà una adaptació lingüística natural quan la realitat faci que el més convenient pels residents del país sigui ser catalanoparlants, comportar-se com a catalanoparlants.

-Però Ciutadans, formació que seria qui defensa més explícitament els postulats dels castellanoparlants a Catalunya, va treure 736.000 vots a les eleccions plebiscitàries del 27-S, que són cent mil més dels que per exemple va treure Esquerra Republicana, primer partit sobiranista, a les darreres eleccions generals... No sé, per tant, si són això de què els que no es volen adaptar són “quatre fatxes” és gaire precís...
Això és la prova que aquest percentatge de gent que és molt fidel a la seva identitat inicial és molt rebeca a la realitat catalana. Les famoses enquestes que es branden sempre quan parlem d’això, diuen que dels tres milions de castellanoparlants de llengua materna que han après el català, dos milions i mig no el parlen habitualment. En són capaços però no el parlen. Només mig milió sí que l’usa. Aquests dos milions i mig no tenen previst usar el català. I això és així perquè pot fer aquest tipus de vida en les condicions actuals. En el moment en què les circumstàncies polítiques canviïn, molta d’aquesta gent canviarà, perquè no és que sigui gent ruca, és –simplement- que té altres prioritats. Quan s’hagin d’adaptar, s’adaptaran, com s’adapten tots els emigrants en qualsevol altra part del món. El que passa és que això s’ha de poder dir!


Text: Joan Salicrú/AMIC

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article