“És bo posar-se reptes difícils, però que siguin assolibles”

Núria Picas Corredora de fons

Les muntanyes són el refugi de Núria Picas (Manresa, 1976). La corredora de fons es prepara per a una temporada amb tres curses a l’horitzó. Sense fer soroll i des de la humilitat, Picas s’ha convertit en una de les esportistes catalanes amb més projecció internacional, una ‘guerrera’ més en aquesta cursa que fa temps que corre també l’esport femení a Catalunya. Sent que ha arribat a l’esport d’elit gairebé per casualitat, però el gaudeix perquè és part de la seva vida. I l’aprofita, també, com a altaveu per trencar tabús.

 
Com és un dia d’entrenament?
Un dia d’entrenament és llevar-me a l’hora que el cos em diu prou, això és una sort. Em solc llevar a les 8, quarts de nou. Esmorzo i m’espero una horeta i mitja a sortir, temps que aprofito per fer feina a l’ordinador. Després faig l’entrenament, que pot ser per muntanya corrent o bé bicicleta de carretera. Segueixo un pla d’entrenament i m’he d’adaptar. A les tardes, ja és una altra feina: nens, família, entrevistes, ràdio...
 
Diuen que l’esport és físic, però sobretot mental.

El cap és determinant. Els moments que he estat baixa per algun motiu ha estat perquè el cap ha dit que necessitava un respir. Físicament, no hi ha secret. Entrenes i ho fas. Mentalment has d’estar al 100% i no és fàcil. A més a més, arriba un punt que la societat et fa estar a molts llocs i et satures. Quan això passa, haig de fer un reset, amagar-me a les muntanyes.
 
L’any 2000 vas patir un accident d’escalada que et va apartar de l’esport. Com és el camí de retorn a l’elit?
Vaig començar a córrer curses de muntanya i la selecció catalana de seguida es va fixar en mi. A conseqüència d’un accident d’escalada bastant greu, els metges em van dir que no podria tornar a córrer; es va acabar la meva progressió. Vaig seguir fent esport, i al cap de vuit anys vaig començar a córrer perquè m’agradava, sense cap pretensió. Em vaig apuntar a una cursa perquè uns amics hi anaven i la vaig guanyar. I ja vaig tornar a entrar en la dinàmica. A dia d’avui, tan sols poder disputar aquestes proves és una segona oportunitat que la vida m’ha regalat i a la que m’he agafat amb les ungles i amb les dents.
 
És cada cop més habitual que veiem gent corrent maratons i curses de llarga distància. El ‘running’ és un esport per a tothom?
Cal anar poc a poc. Sobretot s’ha de gaudir i no està pendent del cronòmetre. És evident que un s’ha de preparar i no es pot pretendre menjar-se el món el primer dia perquè pots lesionar-te o no acabar. És molt important tenir reptes difícils, però que es puguin assolir.
 
I el teu proper repte, quin és?
Vull fer una bona temporada, centrada a l’estiu. Tinc un repte important al juny, que són els Pirineus, el Campionat del Món a la Vall de Boí al juliol i a l’agost l’Ultratrail del Montblanc.
 
Núria Picas és esportista d’elit, mare i bombera. Ets el reflex del que hauria de ser la dona del segle XXI?
Trenco una mica amb els cànons. Sempre he dit que ser bombera és la cursa de la meva vida. Ser mare és una mica més fàcil, però el dia a dia té les seves complicacions i més si ets esportista d’elit. I esportista ho sóc, a més, sense haver buscat ser a dalt de tot. Crec que m’hi ha portat la perseverança.
 
La societat ha normalitzat l’esport femení?
No encara, però les dones anem fent forat. L’altre dia, la portada del diari SPORT estava dedicada a l’equip femení de futbol amb un titular que deia: “Hoy les toca a ellas”. Això és un pas endavant, perquè necessitem que els mitjans de comunicació ens recolzin, que la societat ens reconegui. I també hi ajuda que cada vegada hi ha més dones que practiquen esport, que contribueix a fer un forat en un món amb molta presència masculina.
 
Tampoc està normalitzat que els esportistes pugueu opinar sobre política, com has fet en algunes ocasions?
Vaig donar un cop de mà en la passada campanya electoral del 27-S, com van fer altres persones de la societat civil com esportistes, actors. Tinc clar que sóc esportista, però puc opinar perquè, per damunt de tot, sóc persona. Donar la meva opinió m’ha obert moltes portes, més de les que m’ha tancat. Jo tinc les portes obertes de la selecció espanyola, no se m’han tancat pas. Que hi vagi o no, això ja és una altra història.
 
Això no et genera contradiccions?
Diuen que no s’ha de barrejar política amb esport. He hagut de deixar enrere algun espònsor que estava interessat per culpa del que penso, però n’han aparegut d’altres. Hi ha més aspectes positius que no pas negatius.
 
Faries un pas a la política?
No ho crec. La Núria és esportista i té molt clar d’on ve, quins són els seus orígens i els seus objectius. La política la deixo pels polítics, tot i que mai se sap! Mai pots dir que d’aquesta aigua no en beuré, però estic bé on estic i ara per ara ja m’està bé.
 
Hem utilitzat l’esport com a altaveu per parlar de Catalunya?

L’esport està reconegut i està molt de moda. Estem en un moment important i si podem expressar la nostra opinió, millor. Els esportistes tenim més visibilitat i la gent ens escolta. Sembla ser que els polítics estan perdent una mica la credibilitat, almenys que hi hagi esportistes que diguin la seva!

 

Text: Mireia Biel/Clack / Fotos: Pol Alfageme/Clack / AMIC - AMIC - Redacció

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article