Sense el ball, sentiria que em falta una part de mi

Roger Romero Ballarí professional

Quan neix la teva vocació pel ball?
El meu inici en la dansa comença l’any 1996, quan jo tenia  6 anys. Els meus pares anaven a classes de ball social a Vallmoll. El seu professor els va animar a portar-me a classes de ball i els meus pares van accedir. Vaig començar a ballar en una escola de balls de Saló a Reus i, per sort, ràpidament vaig trobar una parella de la meva edat. Primer vaig estar rebent només classes de ball i fent algunes exhibicions, fins que vaig fer la meva primera competició. Cada vegada el ball ocupava més temps de la meva vida. Durant els 18 anys que porto ballant, no he parat mai. Puc dir que no recordo la meva vida sense la dansa i, més que una vocació, és una manera de viure.

A què has hagut de renunciar per voler ser ballarí?
No he hagut de renunciar a res. Des del meu punt de vista, simplement, han estat decisions que he pres al llarg de la meva vida. He tingut una vida a vegades diferent de la majoria dels meus amics, però això mai no ha fet desviar-me del meu objectiu de ser ballarí professional. He tingut l’oportunitat de viatjar molt, conèixer moltes persones i amics i viure experiències úniques que sense la dansa no hauria viscut. Quan els meus amics sortien o feien moltes activitats d’oci, jo no podia anar-hi perquè tenia entrenaments o competicions, però, per mi, no ha estat cap sacrifici, ja que he tingut la sort de poder fer el que realment m’agrada i fer-ne la meva professió.

Què se’t passa pel cap moments abans de sortir a pista?
El que un ballarí viu abans de sortir a pista és com quan estàs enamorat i sents papallones a l’estómac. Recordo un professor que sempre em deia: «Tinguis l’experiència que tinguis, si abans de sortir a pista/escenari no sents pessigolles a l’estómac, és que no estàs preparat», i és veritat. És clar que l’experiència és un factor molt important i que cada vegada tinc més al meu costat, però sempre hi ha aquest punt de nervis que et fan estar alerta. Abans de sortir, et poden passar moltes coses pel cap, però, un cop ja ets a dintre, tots els pensaments se’n van i només hi ha una opció: oferir el teu millor ball.

En quin escenari t’agradaria ballar?
A l’escenari que sempre m’ha encantat ballar és la pista de ball que hi ha a la prestigiosa competició internacional Blackpool Dance Festival, que és un lloc per a mi màgic i ple de bons records. Però, en general, per mi, qualsevol pista amb una bona il·luminació, sonorització i, sobretot, amb un públic entregat, pot ser la millor del món. Durant la meva carrera és cert que he ballat en centenars d’escenaris i pistes, però encara me’n queden milers per ballar, és a dir, encara em queda força feina per fer.

També ets professor de ball. Què és el que vols transmetre als teus estudiants?
El que m’agrada transmetre als meus estudiants, tant siguin competidors professionals com siguin alumnes de ball social, és la capacitat de ser «ballarins» i que entenguin el que estan fent. No m’agrada que els alumnes es posin barreres per l’edat o per la vergonya. El que m’agrada ensenyar en qualsevol estil de ball és a tenir una coordinació corporal, un sentit del ritme i entendre l’essència del ball pel que fa a ritme-interpretació-parella. Si un alumne entén i domina aquests aspectes, podrà ballar el que se li posi per davant. També intento transmetre que el ball és alegria i diversió, un mitjà amb el qual la seva vida, igual que em va passar a mi, pot canviar i tenir una visió diferent sobre la vida diària.

Què ha significat per tu ser un dels ballarins del programa de TV1 Mira quien baila?
És una oportunitat molt bona perquè el fet de poder ensenyar el teu treball a milions de persones és una gran sort i honor. Aquesta nova etapa m’està obrint noves portes i nous camins, sense perdre de vista el món de la dansa al qual em dedico. També m’està servint per aprendre coses noves, ja que sempre dic que, de qualsevol altre ballarí o professor, se’n pot aprendre molt. Ensenyar a ballar a persones que no han ballat mai i haver d’oferir un espectacle de ball en directe és molt difícil, però alhora és una feina molt gratificant perquè vivim grans experiències i moments inoblidables. L’equip de ballarins formem una gran família i respirem un ambient molt amigable, creatiu i treballador.  És curiós també veure com els famosos del programa confien cegament en nosaltres i segueixen els nostres consells. El plató del programa és espectacular i ballar en aquell ambient és únic.

És difícil compaginar el món del ball amb els estudis?
Per sort, el passat juny vaig acabar els estudis de Fisioteràpia. Tot i que ara no tinc temps de dedicar-m’hi molt, sí que tinc intenció de seguir estudiant més i aprenent. Ha estat realment difícil, però he tingut sempre clar que, a part de dedicar-me a la dansa, volia tenir una altra professió. La clau per poder realitzar paral·lelament les dues activitats ha estat, sens dubte, l’organització. Intentava que els meus dies fossin de 28 hores. Gràcies a l’esforç i ajuda econòmica dels meus pares durant els anys d’estudi, he pogut estudiar una carrera i viure fora de casa. Ara sóc feliç perquè penso que he tingut la sort de tenir dues carreres en la meva vida: la dansa i la fisioteràpia.

Què és el millor d’aquesta professió?
Si ho poso en una balança, es decanta, exageradament, de la banda positiva. Hi ha moltes coses bones en aquesta professió que fan que n’estigui enamorat. La dansa no deixa de ser art i, amb l’art, puc expressar sentiments. El tracte amb les persones és un altre element clau, així com el fet de treballar amb el meu propi cos sincronitzat amb un altre art, la música. He tingut la sort de viatjar bastant, conèixer altres idiomes, fer amistat amb un gran nombre de persones, veure com alumnes que no saben ballar res acaben sent uns veritables artistes, l’afany de superar-se dia a dia i no rendir-se, ser capaç que tot un públic s’aixequi de peu a aplaudir-te, transmetre sentiments als espectadors, etc. Un conjunt de sentiments que no es poden explicar amb paraules i que no canviaria per res del món.

I el pitjor?
El pitjor per mi d’aquesta professió és la poca valoració que gran part de la societat té vers els ballarins. És cert que, a vegades, la dansa no és un esport o art de masses, però hi ha molta gent que s’esforça per promocionar la dansa i fer-la créixer, però ens trobem amb moltes dificultats. Darrere de cada pas, cada braç, cada expressió, cada música, hi ha moltes hores de treball i preparació que tenen el seu punt culminant en la posada en escena. I moltes vegades la gent no ho sap o no ho pot valorar. De veritat, em sap greu la gent que pensa que els ballarins ens dediquem a la dansa com a hobby. La dansa és la nostra manera de viure, d’expressar-nos i també de guanyar-nos la vida.

Si haguessis de resumir què significa per tu el ball...
El ball és part de mi, sense el ball, sentiria que em falta una part de mi. M’hi he dedicat en cos i ànima des de sempre. Si, per algun motiu, estic un parell de dies sense ballar, estic neguitós. Per mi, el ball és esport (competició), però també és art, és disciplina, és perseverança, és treball dur, és lluitar pels teus objectius.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article