Editorial

El turisme forma part indestriable de la nostra realitat econòmica i social. A casa nostra, ha estat motor de creixement, generador d’ocupació i aparador al món de la nostra cultura, paisatge i manera de viure. Negar-ho seria injust i poc rigorós. Però també seria irresponsable no preguntar-nos, amb honestedat i visió de futur: turisme sí, però quin model volem?

Durant dècades, el creixement turístic s’ha mesurat sobretot en xifres: nombre de visitants, pernoctacions, impacte econòmic. I, certament, aquests indicadors són importants. Tanmateix, cada cop és més evident que el debat no pot limitar-se a la quantitat. El repte del segle XXI no és només atraure més turistes, sinó gestionar millor l’activitat perquè sigui compatible amb la qualitat de vida de la ciutadania, la preservació del territori i la sostenibilitat ambiental.

El model basat en el creixement il·limitat mostra signes d’esgotament. La pressió sobre l’habitatge, la transformació del comerç de proximitat, la saturació de determinats espais i infraestructures o la precarització d’alguns llocs de treball són realitats que no podem ignorar. Quan una ciutat o un poble esdevé escenari i deixa de ser llar, alguna cosa grinyola. El turisme no pot convertir-se en un monocultiu econòmic ni en una activitat que desplaci la vida quotidiana dels veïns.

Això no vol dir apostar pel decreixement sense matisos ni per una visió demonitzadora del visitant. Al contrari: es tracta d’assumir que el turisme pot ser una gran oportunitat si s’orienta cap a un model més equilibrat. Un model que prioritzi la qualitat per damunt de la quantitat, que aposti per la diversificació de l’oferta, que desestacionalitzi la demanda i que reparteixi millor els beneficis al conjunt del territori.

Parlar de model també vol dir parlar de governança. Les administracions han de tenir eines per regular, planificar i avaluar l’impacte de l’activitat turística. Cal valentia política per posar límits quan calgui, però també per innovar i impulsar iniciatives que connectin el turisme amb la cultura local, el patrimoni, la gastronomia i el teixit associatiu. La participació ciutadana en aquest debat és imprescindible: ningú millor que els veïns per explicar com afecta el turisme al seu dia a dia.

El context actual, marcat per l’emergència climàtica, ens obliga igualment a repensar el model en clau ambiental. No podem promoure el territori com un paradís natural i, alhora, permetre pràctiques que el degradin. La mobilitat, el consum d’aigua, la gestió de residus o la protecció dels espais naturals han de formar part central de qualsevol estratègia turística. El futur passa per un turisme més responsable, conscient del seu impacte i compromès amb la sostenibilitat real, no només amb l’etiqueta verda.

També cal posar el focus en les condicions laborals. Un model turístic d’èxit no pot basar-se en salaris baixos i precarietat. La professionalització del sector, la formació contínua i la dignificació dels llocs de treball són claus per garantir un turisme de qualitat. Si volem visitants que valorin l’experiència, hem d’assegurar que darrere hi hagi professionals reconeguts i ben tractats.

Finalment, hem de recuperar una idea fonamental: el turisme ha d’estar al servei del país, i no el país al servei exclusiu del turisme. Això implica definir col·lectivament quin és el límit assumible, quins espais volem protegir, quins projectes sumen i quins resten. Implica entendre que el progrés no és només créixer, sinó créixer bé.

El debat sobre el model turístic no és senzill ni admet solucions màgiques. Requereix diàleg, dades, planificació i, sobretot, una mirada llarga. Però és un debat inajornable. Perquè allò que està en joc no és només una activitat econòmica, sinó el tipus de territori i de societat que volem ser.

Turisme sí. Però amb criteri, amb límits i amb responsabilitat. El model no pot ser fruit de la inèrcia ni de la improvisació. Ha de ser el resultat d’una decisió col·lectiva, valenta i conscient. I aquest debat, més que mai, ens interpel·la a tots.