Editorial

Arreu del país, la conciliació familiar continua sent una assignatura pendent. Parlem d’un dret fonamental, però també d’una necessitat social i econòmica que afecta directament la qualitat de vida de les persones, la igualtat d’oportunitats i el futur dels nostres infants.

Mentre es multipliquen les jornades laborals extenses, els horaris poc flexibles i l’accés desigual als serveis de cura, moltes famílies es troben atrapades entre l’esforç per mantenir una estabilitat econòmica i la voluntat –i el dret– de dedicar temps als fills, a les persones dependents, o simplement, a la vida personal. La realitat és tossuda: la conciliació no pot recaure únicament en la bona voluntat de les famílies, ni en l’heroisme silenciós de moltes dones que encara carreguen amb el pes majoritari de la cura.

És imprescindible que les administracions, també les més properes, com els ajuntaments, assumeixin un paper actiu. Això vol dir apostar per polítiques valentes: ampliar serveis com les escoles bressol municipals, oferir activitats extraescolars assequibles, afavorir l’accés al teletreball des de les institucions públiques, o impulsar horaris més racionals i compatibles amb la vida. També cal incentivar les empreses a adoptar mesures de flexibilitat real, i no només sobre el paper.

Conciliar no és només una qüestió de famílies. És una qüestió de model de societat. Si volem una societat viva, equitativa i cohesionada, cal que posem la cura i el benestar de les persones al centre del debat polític i social. Perquè el temps no hauria de ser un luxe, sinó un dret compartit.